De Cuba a Puerto Rico i a la República Dominicana

Des del 30 de juliol fins el 29 de setembre de 1918, la companyia va recórrer Santiago de Cuba, Villuendas, Guantánamo i va tornar a La Havana on va cantar al Restaurant “El Carmelo” a l’homenatge que el Centro Gallego va dedicar a Agustín Picallo i Joaquín Zon. Alguns diaris van presentar a la companyia com una formació on tot l’equip era espanyol. Alguns ja havien coincidit abans amb en Vicent: Baltasar Banquells, Miguel Santacana... També en aquesta etapa les crítiques van ser elogioses en quant a la seva manera de ser, el seu caràcter, la seva veu, la seva manera d’interpretar, la seva modèstia, etc.

Passats uns mesos, en Vicent estava amb la Mancini Grand Opera Company cantant altre vegada únicament òpera. Intensa activitat, quasi diàriament a Puerto Rico (des de finals de febrer fins a finals de març de 1919) i cap a la República Dominicana (fins a mitjans de maig). Aquí, novament i com sempre, crítiques elogioses i una de nova: en Vicent no únicament es feia amic dels periodistes amb els que tractava, sinó que lluint la seva faceta de dibuixant, els hi feia i regalava caricatures d’ell mateix, de l’entrevistador i fins i tot, a vegades, dels seus companys de cant. I als entrevistadors no els importava publicar junt amb l’entrevista a Ballester la caricatura que ell havia fet en lloc de la del dibuixant oficial. Es deurien crear situacions molt disteses i divertides, com va comentar un periodista que feia l’entrevista a Lucía Fernández Flores i Vicent en feia la caricatura que després sortiria al diari, fent a més comentaris i preguntes a la seva companya. En “El Imparcial” de San Juan de Puerto Rico, a l’entrevista que li va fer en Dalmau Canet, sota la caricatura del meu avi van escriure: “Ballester no necesita que nadie lo pinte. Como Caruso, coge el lápiz y traza en un momento su propia caricatura”. Dalmau Canet es va convertir també en un dels seus incondicionals, alabant la seva senzillesa i manca de “divisme”.

En aquella època apareixien als diaris de Puerto Rico grans pàgines amb entrevistes en les que en Vicent, en alguns aspectes, inventava la seva biografia (o potser hauria de dir: exagerava, callava, variava, etc) i on contribuïa a atreure la simpatia i amistat dels periodistes. El resum de les crítiques és que Ballester era l’heroi de la nit en les obres en que apareixia, sobretot a Rigoletto; segons els crítics musicals, el millor Rigoletto que s’havia sentit mai. Un exemple que, a més ens ajuda a conèixer un altre aspecte del seu caràcter és la crònica de la aparició, per fi, a escena del tenor Ricardo Martín. Aquest no havia pogut debutar amb Carmen el dia previst per estar indisposat. En el programa doble Cavalleria Rusticana i Pagliacci Ballester cantava a les dues i Ricardo Martin debutava a la segona. Èxit del meu avi amb la seva compatriota Emilia Vergeri en la primera. En quant a la segona: “...Ballester, que se ha adueñado del público por su arte y su extraordinaria simpatía, fue aclamado en el prólogo que hubo de bisar tras de una ovación insistente y estruendosa. El notabilísimo barítono fue aclamado en medio del mayor entusiasmo del público. Después del bis, el amable artista rogó que cesaran los aplausos tan justamente tributados y expuso al numeroso auditorio un ruego: El tenor Ricardo Martin no estaba aun en pleno dominio de sus facultades pero que trataría de dejar satisfecha a la audiencia, pidiendo de antemano indulgencia”. Aquest comentari va sortir a tots els diaris.

San Juan de Puerto Rico (1919) Auto caricatura.	"El Imparcial", Puerto Rico (1919) Caricatura de Lucía Fernández